Tac! El moll del rellotge

La corda que lliga
la vida que baixa
el contrapès
el pèndul que es mou

El temps ja no ix a passejar
s’ha quedat esperant la figureta de les hores en punt
Aqueixa que agafa una escopeta i mata als fantasmes de la eufòria

Herois ja no en queden
ara bufen catxis de cervesa en les barres dels bars
per convertir la bromera en espurnes molotov

d’eixes que abans creuaven la nit
quan les paraules eren au Fènix
i la clandestinitat esmolava ganivets de paper

Hui veiem desfilades de porcs
i no gastem màscares de gas
perquè així podem menjar optimisme

i ens sentim plenes escoltant el que volen de nosaltres
omplint de por cadascun dels nostres buits
quan cau en l’oblit que l’estima no ocupa ni temps ni espai

Ara veig de la felicitat una activitat sincera
però no me la crec sense la col·lectivitat rebel 
sense la necessitat de recordar escriure’t poesia cada dia

Ací la temor no venç
i la tendresa, de vegades, tremola

I em dic una i altra vegada
recorda una nota d’amor anticapitalista:

vals molt més que la teua productivitat.

1 comentari: