Em dol pensar que la vida és eterna quan t'atrapa al sac de la mentida crua.
Em dol sentir com ens claves punyals d'arena quan hem començat a estimar.
A voltes pense en besar menys, però fer-ho més fort. En voler molt, però més lent. En mirar al cel sense desapegar els peus de terra. En sentir-me fort quan vos trobe lluny. En tocar amb els dits, però, també amb l'ànima.
Odie el puto capitalisme. Necessite soledat per escriure't cada dia.
No pense córrer com tu m'ho demanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada